Antoni Trilla: “No es pot estirar més el braç que la màniga”

El doctor Antoni Trilla (Barcelona, 1956) va descobrir les ciències de la salut de ben jove, ajudant la mare a la farmàcia. L’experiència va servir-li per adonar-se que no es dedicaria al mateix. Va estudiar medicina a l’Hospital Clínic, es va especialitzar en medicina interna. De fet, la seva primera feina va ser exercint de metge al mateix hospital: "Si fos futbolista, m’agradaria començar a La Masia i acabar jugant al primer equip del Barça". Doncs és el mateix: “Vaig estudiar a la UB i vaig acabar sent el cap de servei de medicina preventiva del mateix hospital”. A més, també es dedica a l’ensenyament: “Per a una persona a qui li agrada la docència, ser el degà és un orgull, és estar jugant a casa amb els companys”.

El doctor Trilla destaca la importància de saber comunicar les coses a tots els pacients i les famílies: “El tracte amb les persones és una de les coses més enriquidores de la professió”. I en el seu cas, especialitzat en medicina preventiva i salut pública, encara té més importància: "Necessàriament entrem en contacte amb el públic, sigui una escola on hi ha hagut un cas de tuberculosi i has de parlar amb els pares o un país amb una pandèmia i has de donar explicacions".

En aquest sentit, l’epidemiòleg més reconegut del país afirma que abordar la pandèmia de la covid-19 ha estat el repte professional més important: “Vam treballar amb molta pressió, els malalts estaven greus i havíem de fer coses; no ens podíem quedar parats fins a saber-ho tot”. La situació de crisi va afectar també la vida personal, no només per la pressió mediàtica i la crisi sanitària a l’hospital que portava sinó també pel cansament físic: "A les 6 del matí començàvem la feina, i fins que no arribava el moment adequat no te n'anaves a casa. Podia ser a les 6 de la tarda, a les 8, o a les 10 de la nit". “És un tipus de feina en què ho has de fer el millor possible cada dia”, afirma.

Trilla, que va rebre la medalla Josep Trueta (2015) per la seva trajectòria en l'àmbit de la salut pública, assegura que la seva és una “professió que està al servei dels altres”: “Jo soc un servidor públic. Jo ho he de fer bé perquè tinc la confiança de la gent, perquè utilitzo recursos públics i perquè estic contribuint al futur del país amb l’ensenyament”.

Pel que fa a la remuneració, considera que els salaris són acceptables però molt millorables: “Això és una mica trampa, perquè quan fas una feina que t'agrada tens tendència a no donar-hi importància; perquè afortunadament pots resoldre i pagar les coses del dia a dia”. Però després de sis anys de carrera, un examen MIR i uns anys d’especialització els salaris haurien de ser més elevats: “Onze anys de pressió i de molt estudi. Si vols ser bon metge, estudiar i fer formació continuada. Això, més la responsabilitat que tenim. Hauríem de cobrar més”. “Comparats amb la resta de comunitats, a Catalunya no ens podem queixar. Però som dels països d'Europa que menys paguem als professionals. La majoria treballem per al sector públic o sector concertat, i això vol dir salaris dignes, però tampoc extraordinàries retribucions”, recalca.

Sobre finances personals, l’autor de diferents articles científics assegura que es considera una persona estalviadora: “Model català a l'antiga. O sigui, el que ens van ensenyar els nostres pares. No estiris mai més el braç que la màniga. Si pots pagar-ho, paga-ho. Si no pots, t'esperes. Has de gastar d'acord amb el teu poder adquisitiu”. Pel que fa a les inversions, admet que no té coneixements sobre com evolucionen els mercats: “Et poses en mans de professionals que et diuen com ho podem invertir”. Així doncs, la millor decisió econòmica va ser escollir bé l’entitat bancària on dipositar els diners: “Els hi diposites la confiança perquè triïn on van els estalvis. Has de tenir la sensació que pots confiar en ells, que t'expliquen les coses i que entenen el que tu vols”. Quant a l’habitatge, és propietari del seu pis: “El vam pagar amb els estalvis, no vam demanar una hipoteca. Ja fa bastants anys d’això”.

En els mesos vinents, Trilla es retirarà i cobrarà el sou de jubilat. Intentarà mantenir el pla de pensió privat per si hi ha un imprevist més endavant. I en l'àmbit personal està satisfet: “Estic content per haver arribat fins aquí, que ja és molt. Tota la vida m'ha encantat el que faig. No faré de metge des del punt de vista actiu, però seguiré intentant aprendre moltes coses, treballant amb divulgació i ajudant a la universitat”.